Antes que nada pido disculpas por no haber colgado antes la crónica de nuestra peculiar “batallita”.

El pasado Domingo 05-09 como habíamos quedado previamente, Quique, Sosa, Nuria, Carles y un servidor nos pusimos rumbo a albarracín.

Capitaneados por Carles, nos dimos una buena panzada de caidas, risas y como no Bloc.

Salimos de Gandia sobre las 7 de la mañana, llegando a nuestro destino sobre las 9:30 y como marca las buenas costumbres nos metimos entre pecho y espalda un buen almuerzo. Con las barrigas llenas nos fuimos al Sector Parking donde nos pasamos casi todo el resto de la mañana. Para Nuria era su “primera vez” y no tardó mucho en aprender que es eso del “cerillazo”.

Para los novatos, Carles nos dió unas clases intensivas, nos cansamos de practicar mantels y demás cosillas tipicas del bloc.

A la hora de comer nos dejamos caer por el sector Arrastradero, sector que le llamó la atención a Nuria, (el que quiera que le pregunte porqué).

Comimos con toda la tranquilidad del mundo ya que a esas horas teniamos todo el parque para nosotros. Finalmente nos pusimos en busca del sector sol, despues de hacer caso al Sherpa Quique, nos perdimos y acabamos campo a través hasta que lo encontramos, jugamos un rato y ya cansados decidimos tocar retirada, que para los que trabajabamos al dia siguiente ya se estaba haciendo tarde.

El resto de las fotos aqui.

Fin ara tinc poca informació sobre la eixida del proper dissabte 18 de Juliol,ja que simplemente soc el que te temps de penjar l’entrà a la web .Algo menos de grau que el de la foto crec que farem…

Nomes tinga algo mes de informació, o si els organitzadors es pasen per la web, editarem la entrada.

En cas de voler asistir, posar-se en contacte amb Carles,Josep o Borja.

En aquest enllaç teniu la normativa d’Albarracín. Si heu d’anar, llegiu-la per no tindre problemes.

http://portal.aragon.es/portal/page/portal/MEDIOAMBIENTE/MEDIONATURAL/RED/ESPACIOS/ENP/CATEGORIAS/RODENO/LUGARES/ESRODENO_ES.pdf

http://entreansias.blogspot.com/2009/06/el-grado-ese-gran-desconocido.html

Esta es una historia de nostálgicos.

Por allá el 1984, estaba instaurada en este pais la mala costumbre de llamar a los mozos en edad de merecer a filas, y a mí como a uno de tantos me toco, el servir a la madre patria, y me trasladaron a lo más lejano y recóndito del país.

Por aquella época, Guillem, Albert, un servidor, y alguno que otro más, éramos equipo de cordada, y nos aventurábamos en los fregaos más diversos, hasta que por causas de fuerza mayor, un servidor dejo al grupo, y cambio la mochila y los friends por una escopeta, y la escalada, por los desfiles.

Mientras yo, casi me moría de asco, con él, un, dos, un, dos, marquennnn, firmesss, media vuelta, arrrrrrrrr.

Aquí los que yo consideraba amigos seguían a lo suyo, escalar por todas las paredes que se ponían a su alcance, y para ponerme los dientes largos, me iban mandando noticias de sus progresos y sus conquistas, hasta aquí todo sería normal, si no interviniera la MALA LECHE que tenían al mandarme las noticias. (Aquí es donde entra lo del buen gusto del anunciado)

Y al parecer cada vez ponían en marcha el siguiente ritual, recorrían todos los kioscos de la zona, en la que estuviesen, y adquirían la postal mas hecha polvo del escaparate, (si estaba descolorida por el sol, y cuanto más hortera mas mejor, era perfecta, si no a las pruebas me remito).

Acción  que era divertida para todos, ellos imaginaban mi reacción al recibirla, y yo me sentía recordado y apreciado. Noticias que iba guardando en una carpeta, para que algún día vieran la luz, y quedara demostrado, que las infusiones de magnesio, y las insolaciones continuadas, hacen estragos al buen gusto.

Y aquí paso a poneros un par de dichas postales de la citada época.

Para poner fin a este mini cotilleo histórico, deciros que a pesar de todos esos años, todavía reímos juntos, escalamos de vez en cuando juntos, y nos mantiene la misma afición.

Y sobre todo nos ha mejorado el gusto a todos, o al menos eso quiero creer, desde aquí deciros:

Hasta siempre amigos.

     Fa poc es va crear el “club dels 1000″ del qual hi ha un article abans d’aquest  i al qual s’han afegit varies propostes molt interessants d’escalada d’un mínim de mil metres en un mateix dia, algunes amb molt més de mil metres. Doncs bé, el  27 de maig de 2009 es crea de forma espontànea i molt valenta el encara més prestigiós, dur i poc accesible “club dels 2000″ amb l’escalada de 4 vies en 4 parets diferents d’Alacant: Penyal d’Ifac, Ponoig, Tossal de llevant i Puigcampana. La descripció més detallada la posarem quan els autors, Roy i Javi P. la ressenyen en la web de matxinklimb (tens un  enllaç ací mateix). Aquesta idea ja pululava pels caps d’alguns i se savia que no tardaria en arribar. La burrera no té límits, i no vull que la guardia civil de trànsit ens denuncien per fomentar la velocitat per carretera entre les parets. Allà cada qual. Sort als aspirants. S’obri la veda. Els autors de la 1ª dels 2000 han posat l’estil molt alt;:4 parets-4 vies. Difícil de millorar…

Hola compañeros,  camaradas, o gladiadores de la roca, como más a gusto os identifiquéis.

La cosa es que rebuscando en los cajones, he encontrado este pedacito de historia del Club Alpi de Gandia, y creo que cuando la sección de historia, esté en funcionamiento, pues esto podría ser parte de ella.

Así que aquí os dejo lo que creo, que fue la primera expedición del club, y ATENCION a las caras, aquí podéis ver algunos miembros del club cuando tenían la cara recién plancha, no como ahora, que tienen un saco de arrugas.

Ea ya no digo más, que me da que la estoy liando.

Suerte y felices escaladas.

Rocadicte. Article nº0

Com pot ser el rocadicte virtual?
Com cantava Aute: “no se me ocurre otra manera” de fer el rocadicte en aquesta pàgina virtual. Propose que cadascú escriga l’article que vulga, fotos, croquis, dibuixos, acudits, etc, i després el publique o el faça publicar en la web del club posant-li sols la categoria “rocadicte” i no cap altra. Així, només entrant en Rocadicte podrem veure els articles, que estaran numerats. Quan tingam prou material podriem publicar-lo a paper amb el miniformat habitual.
Per tant, animeu-vos a fer rocadictats, sou lliures.

Escala o rebenta, rally Ifac 09
Cap. I Escala o rebenta.
Arribem matinet al passeig del port i comencem a veure ja moviment de furgones i personal que està preparant-se per a escalar. Repartim salutacions per tot arreu i trobem a Miquel, organitzador de l’event i company meu de cordada. Miquel està molt ocupat parlant amb uns i altres: amb Roy (l’altre organitzador), amb el diferents estaments que van arribant com bombers o policia local, protecció civil, etc. Anem cap al lloc d’enregistrament i com que encara estan montant-lo, som els primers i ens donen el dorsal nº 1. Serà una premonició?
Molt puntuals ens reunim tots a l’entrada del puto paseo ecológico. Material penjant dels arnessos i sorollet de mosquetons i gavines de fons quan comença el sorteig de les vies, i per sort o dissort ens lleven la Herbes i la Revelación. Al nostre torn de tria ens decidim per Nueva dimensión. Un poc forta per començar però equipada amb parabolts.
Donen l’exida a les 9h i anem en gran grup mirant-nos les cares i comentant trivialitats pel camí, amb un somriure nervioset que mostra la curiositat d’escalar un dia com hui al VIII Rally del Penyal d’Ifac.
Alguns ja van prou per davant amb camallades ràpides per guanyar uns segons a la resta i els primers en encordar-se estan iniciant “Sin permiso de obras”, la via que comença al mateix passeig, a la vora de la mar. Poc a poc ens acostem al peu de via i comprovem que la pedra està sobadeta. Males cares posem tots però aixó no vol dir res, les cordades alcen els primers metres amb queixes però sense fre i cal despabilar-se. Lee el resto de esta entrada »

Rocadicte. Article nº2
Siento 12 vías del Peñón
Comentades i ordenades per modalitats i nivells de dificultat.

-CLÀSSIQUES-(IV,V+, 6a)
1- Valencians. – En general fàcil amb passets solts més difícils. La placa final de dos llargs és molt elegant i asomar-se a l’aresta de la última reunió a poqueta nit és espectacular. Si podeu, feu-la així… una proposta diferent.
2- UBSA.- Via imprescindible per a escalar diedres de dificultat mitjana, semiequipada. Amb un rappel pendular interessant. Si la fas, aprens a menejar-te per una paret gran rodetjat de grans vies.
3- SAME.- No tan fàcil en alguns moviments però en conjunt és asequible. El diedre del primer llarg i la xemeneia són el millor de la via. L’eixida de la xemeneia (fas reunió dins) és tremendament aèria
-EQUIPADES-(6a-6b-6c).
4- Costablanca.- deportiva asequible per que els pasos més durs no són obligats. Mantinguda i en ocasions prou aèria.
5- Navegante.- deportiva més mantinguda i obligada que l’anterior, recorre la part del penyal més vertical però pròxima a l’Ubsa constantment. Té una variant d’eixida cotada de 7b+ a vista.
-CLÀSSIQUES-(6a-6b-6c)
6- Anglada-Gallego.- Dos primers llargs amb passos durs i de desequilibri i la resta molt més fàcil. Va pel mig de la gran paret però no és aéria, sols en pocs moments.
7- Gómez-Cano.- Dos primers llarg durs (pots fer tres), amb passos d’Ao (o A1), després descanses durant dos o tres llargs més de repisses i esperons entre coves, i acaba amb dos llargs o tres més difícils, verticals i aèris. Superclàssica.
-EQUIPADES- (6c, 7a,…)
8- Nueva dimensión.- Interessant proposta històrica que busca l’espectacular desplom final amb un grau molt asequible. Al primer llarg puges com pugues.
9- Lunes al sol.- Nova proposta en lliure molt mantinguda en 6c, amb passos obligats des del primer metre. Té una travessia desequipada especialment tècnica.
-CLÀSSIQUES- (6a/b, A1, 7a…)
10- Herbes màgiques.- Un primer llarg d’artifo per a equipar passos solts i un desplom cardíac, ara reequipat. Els llargs del mig tenen una roca un poc trencada.
11- Superdirecta.- Mantinguda en dificultad física, tècnica i psicològica en 8 dels 9 llargs de la via. Busca el pinàcul final del penyal.
- ARTIFICIAL- (A1, A2, A3, A…)
12- Tronco piratas.- Podria haver posat altres d’artifo difícil, però aquesta la conec i té una repetició en 13 hores d’escalada. Mantinguda en artificial amb unes coves al mig per a descansar.