Desde hoy tengo un motivo más para mirar al cielo, pues hay una vieja leyenda que dice, que el combustible de las estrellas se abastece de las almas valientes y nobles, que al final de sus días, pasan a alimentar el brillo de alguna constelación.
Quiero creer que desde hoy tengo un compañero invisible y vigilante, que sigue mis pasos y en cierto modo me protege, y que cada vez que alce mi mirada al cielo, el brillo de alguna estrella, me traerá su recuerdo.
A todos los que nos consideramos sus amigos, nos embarga un vacio imposible de llenar, las tardes noches en el rocódromo ya no serán lo mismo sin sus lecciones, sus aventuras que las vivía con pasión, sus opiniones sinceras, y ese humor agudo e inteligente que tenia, todo eso ya lo echo de menos.
Desde aquí me uno al dolor de esa familia, que el cruel destino ha decidido sumirla en el dolor y la desazón porque además de compañero y amigo era esposo y padre. Me será difícil mirar a los ojos a Ana, porque en ellos veré un dolor para mi difícil de asumir, e imposible de mitigar.
Solo me queda invitaros, a que parte de él se aloje en nuestras memorias y nos acompañe para siempre, como el maestro, compañero y amigo que es y que fue.
Hasta siempre Guillem.
Entradas (RSS)
Pet cremation urns…
Club Alpí Gandia » HASTA SIEMPRE GUILLEM…
Guillem!! Guilleeeem!!, et cride de tant en tant per les muntanyes per les que vaig, i…. no trobe resposta.
Guilleeeem!!, Perquè?, PerquèGuillem?
1 any i es como si no haguera passat el temps. Tinc la mateixa sensació, de pèrdua, d’impotència, d’incredulitat…..
Tenim tantes dates per recordar, el naixement, el dia de noces, el naixement d’un fill, però ara totes han quedat en segon pla, hi ha una, el 6 de març de 2011, que ha passat per damunt de totes, ens ha marcat tant
Cada dia he de pensar que no estàs en nosaltres, i el pitjor, que no estaràs.
Abans quan baixava a Gandia era tanta l’alegria que sentia. El diumenge al dinar, veure a tots o a quasi tots. Ara es molt difícil, el viatge es fa llarg, molt llarg, perquè he de fer-me a la idea de que el diumenge tampoc hi seràs.
Prepare llenya i cada tallada et veig a tu en la motoserra sense parar, sempre buscant llenya perquè no faltara al Morquí,sempre fent feina.
Pense i pense, tots hem perdut, nosaltres a tu, a les teues parides, rialles, a les teues aventures, però el que mes ha perdut has sigut tu. Pensar tot el que te estàs perdent, les coses que van passant i no saps, diumenges de dinars, d’aniversaris, de festa, nadals, algun viatge en família, Andreu a la Universitat…. i Pau que va creixent, i no pots veure com va creixent, si el veieres, sempre rient-se, segur que en tu ja es partiria el cos a riure. No has tingut temps de conèixer-lo, ell a tu tampoc, et veu a les fotos, i a Gandia en casa la mare li ensenye fotos i els quadres i es queda mirant, somriu, com esperant a que arribe el dia de veure’t d’una vegada, de estar en tu.
Com dir-li que no tindrà eixa sort, com dir-li que no estàs, que vas marxar, que no pot jugar en tu, que no pot riure en tu.
Ja res es el mateix, ja res serà el mateix, en ajuntem la família i res serà com abans, ens faltes tu, ens faltes i es nota.
La família va creixent, ara Arnau, després vindrà Mireia, i …. tu no els coneixes, no saps res.
Ni tan sols saps el que t’ha passat, no t’has assabentat de res, no saps que no estàs en nosaltres, no saps el que te trobem a faltar. No saps que no vas al Club, no vas a escalar, no escrius a les pàgines d’escalada,no dones classes, no prepares viatges, no es tas en la familia, no estàs en nosaltres,no….
Moltes nits em gite pensat com vas fer tu, un dissabte boníssim d’escalada, per la nit a casa en la família i a dormir i descansar, pensant segur en coses que fer el diumenge, dinar i un poc de feina, perquè no podies parar. Però res va arribar. Tot s’ha quedat a meitat, tots ens hem quedat a mitges.
Tantes coses s’han quedat a meitat, feina, família, escalades, viatges, aventures….
Ens faltes Guillem, ens faltes per continuar feliços com érem, ens faltes
Pensem tant en tu, en com seria tot si estigueres, es tan dur que no estigues. Es tan dur pensar-ho, sentir-ho.
Guillem, sempre estarem en tu, sempre estaràs en nosaltres.
Salut a totes i salut a tots!
Fa molts dies que vull escriure en aquest mur popular. He anat entrant per llegir els comentaris i alhora sentir companyia algunes vegades que pensava en ell i tenia necesitat de sentir-me acompanyat. Totes les vegades volia deixar algun comentari, però se’m feia dificil…són molts sentiments i la por de no expressar bé el que senc, de no fer-ho amb claredat, no pels lectors/es sinó per Guillem…no se se’m feia una muralleta. Avui per fi m’he decidit, ja veieu quasi un any després.
Guillem, en el camí de la vida, hi ha persones genials, cadascú les troba d’una forma. Per a mi són genials, les persones humils, sàbies, intrèpides i fidels als seus valors i als seus amics i amigues. Jo sóc una persona molt afortunada i crec que també constant i arriscada i tal volta per aquests tres factors, he trobat gent genial pel meu camí. Això és el que més m’ha enriquit en aquesta vida. I tu has estat un d’aquests tipos genials que m’he trobat. La teua genialitat ha estat un exemple per mi i t’estic molt agraït per això. Perquè sovint he mirat el teu camí i he pensat que era molt bon camí, i ambiciosament he vullgut aproximar-me, i és així com he crescut, mirant l’exemple de les persones com tu…sempre lluny d’arribar on tu, però aquest esforç m’ha servit per crèixer i ser més persona. El terratrèmol de records em fa plorar, com ja m’ha passat sovint durant aquest any d’ausència: des d’aquelles llegendes d’escaladors de les que ens parlava Josep i que m’iluminaven l’ànima per cercar les muntanyes, les cançons de Kortatu, de la Polla, els viatges amb furgoneta, el Capitán, els noms de les vies, tot això arribava als meus oïts d’adolescent amb 13 anys, assegut amb un grapat de xavals que volien viure i volar…sense coneixer’t, ja savia que eres un tipo genial, com aquell de la “Local Hero”, els anys van anar succedint-se i nosaltres també ens vam fer muntanyers…tu sempre eixies a les nostres converses com un crack, un escalador dels grans, et vaig conèixer i vaig comprovar tot el que jo coneixia per Josep, la meua font, una font que era la persona més fiable i més honesta que conec i el personatge de Guillem es va convertir en persona exactament com m’havia contat tantes vegades Josep. Els dies passaven i jo m’impacientava pensant que a Gandia no savien que tenien un dels grans, un escalador que per la seua excesiva humiltat no cridava al món ¡mireu el que faig amb les mans!…però bé que savia que no ho necesitaves fer. Vaig anar coneixent la teua família, a Anna i als teus fills, primer Andreu, després Carles i al final Eva, i hem vas sorprendre com a pare, estaves revolucionant la paternitat, un dia et vaig veure amb els tres a la bici, els tres i tu….increible, aquella imatge m’apareix contínuament, jo seguiria aquell camí, ho tenia clar, volia ser un pare revolucionari que particpés a la criança totalment, al 50% o més, tot el que puguera. Quan fos pare em deixaria la vida per criar i passar estones amb els meus fills, t’ho vaig veure fer i em vas convèncer…era la nostra obligació humana. Les xerrades al parc de l’Alqueria Nova, mentre els nanos jugaven amb la sorra i tu estudiaves Ciències Ambientals…eren xerrades que tenien una escusa que ja ni recorde però es transformaven en diàlegs llargs on els cims, la política, la natura, la família, els germans i germanes, els amics i amigues, les dones…anaven rulant i apareixent…vau vindre un dia a casa del Pirineu, allà vas estar quatre dies, no us vaig poder acompanyar, però al tornar tenia un dibuix que m’havies fet, un dibuix que guardaré sempre al cor. Havies pintat la silueta de la Pica i envoltant-la em contaves tot el que havies fet…en un escàs matí havies fet el Sotllo, el Verdaguer, la Pica d’Estats i la Pica Roja….corrent, com si res, pim pam…vas eixir a les 11,00 un dia de mal temps i vas tornar a les 8 de la vesprada…insuperable. De la teua mà vaig conèixer l’FP de Beniarjó i a Isabel i tot el seu equip, allí vaig començar a fer-te classes i a organitzar històries…la conexió era total…a mi em sembla que treballavem bé en equip…ara em quede amb la conversa que tinguèrem sota el pitospor de l’entrada, Isa, tu i jo…el futur dels xiquets ens plantava una mica de cara…senties curiositat de com serien de grans, vas fer algunes prediccions que em guarde pel futur, si arribe. Vas analitzar ràpidament als tres fills teus i vas contar alguna anècdota que mostraven el seu caràcter…estaves convençut que el nostre treball havia de servir per orientar en el camí, com una bruixola que havia d’ajudar a trobar el lloc adequat…em va costar tornar a entrar al centre de Beniarjó i encara m’emocione quan creue el parc de l’Alqueria Nova…però sempre que mire la penya em senc millor, se que estàs aprop que aquella paret eres tu, i que si tinc pena, només he de mirar-la per saber que tu no voldries que estaguèrem tristos per tot això. Un abraç company. T’estime.
Es duríssim pensar que les cosses que ronden el teu cap, ara y sempre, sols seràn records. Igual de dur que és tindre moltíssimes ganes de vore a algú i no poder fer-ho mai, per molt que el teu subsconcient pense que algun dia en algun lloc te’l trobaràs.
Després de tres mesos de la marxa de Guillem, vec, que tots l’extranyem tant com el primer dia, tots tenim els nostres moments de “baixó “ i els nostres moments de simpàtics records, encara tenim la sensació que en qualsevol moment el tornarem a vore o sentir, però quan ho penses profundament te n’adones que no, que mai no tornará ha estar entre nosaltres, que els més menuts de la família no coneixeran a eixe Guillem que segur els haguera fet una rima amb els seus noms, i els haguera fet riure en molts moments.
Però dona molt de gust, llegir i escoltar tot el que parleu de Guillem, els seus amics i companys, perquè ens demostra que el coneixieu perfectament, que l’estimaveu tant com nosaltres, que el recordeu tant com nosaltres, el tireu a faltar tant com nosaltres, i sobretot el tindreu sempre present tant com nosaltres. Per això jo també dic
“Moltes Gràcies”.
El pasado viernes yo también estuve en el homenaje a nuestro amigo Guillem, empezó con unas palabras de Miguel Cebrián, (el presi) que además de amigo, era la persona idónea para pronunciarlas, puesto que en los últimos tiempos eran casi matrimonio de cordada, y estaban siempre al tanto de las aventuras mutuas.
El viernes anterior a la trágica fecha, en la acostumbrada reunión de club, me propuso que participásemos en el rally 12 horas del peñón de Ifach, y para más inri me dijo de hacer la vía la nariz, solo una vía, como soy lento de reflejos, me recrimino que ¡¡mucho te lo estas pensando!!.
Para mi hubiese sido un lujo el participar con él, y el repetir semejante clásica del peñón, así que esta edición para mí, es lo que hubiese poder sido y no fue.
A fecha de hoy, cuando culmina el ajetreo diario, y cuando me acomodo en el sofá, todavía me sorprendo, como llegan a mi mente, algunos flases vividos con él, conversaciones y proyectos pendientes que quedaron en el camino, echo mucho de menos sus relatos en la página web, y en paginas amigas como matxinklimb, que luego me daban pie para interrogarlo y así tener la info de primera mano.
Para mi está presente en muchas de las conversaciones que tengo con los colegas del club, y es que como persona tan grande que fue, proyecta todavía una sombra mas grande, y muchos de sus amigos viviremos al amparo de esa sombra, admirando sus hazañas y añorando sus proyectos.
El video que proyectaron luego, fue muy emotivo, tanto que arranco algunas risas, y también algunas lágrimas, en ese momento mágico, volvió a estar con nosotros y su recuerdo y su presencia fue tan intensa, que a nadie dejo indiferente.
Así que desde aquí te digo, Hasta siempre Guillem.
Ahir vaig estar a Calp a l’homenatge que el club alpí va fer a Guillem. Efectivament, com va dir Miquel, en el seu funeral va faltar destacar la seva vida i filosofia de vida com a escalador, la seva major passió. El video que vau preparar va ser preciós, durant uns moments ens vam sentir una mica més a prop d’ell, com si el tinguerem amb nosaltres.
Vull felicitar-vos per l’esforç i per la feina feta. Moltes gràcies a tots els que ho vau fer possible. Moltes gràcies a la “famíla alpina” de Guillem.
Ens veiem a les muntanyes. Qui sap si en alguna paret ens trobarem amb Guillem.
Hui fa dos mesos… i seguim igual. Com si el temps s’hagués aturat aquell 6 de març.
Cada muntanya que mirem o recorrem, cada roca, cada clavill, cada arbre, planta o herbeta… cada instant tenim un motiu per recordar-te.
Els teus companys escaladors treballen per tu, per la via definitiva, la via que et pertany, la teua, i diuen que tu també hi treballes perquè sempre estàs present. Pense en les seues mans a les parets… i veig les teues. Els albire encoratjats cara amunt… i et veig a tu.
Ara sé que així serà sempre.
T’estimem Guillem. I continuarem estimant-te.
Huí fa un mes que ha mort Guillem, i pareix que va ser ahir, perquè el tire a faltar igual que el primer dia.
Quan el 6 de març ens van dir que el meu germà havia mort, no podia concebre una vida sense ell, no podia imaginar com era possible viure sense Guillem.
Després d’un mes, he comprés que dec aprendre a viure amb eixe pesar en el meu cor, i que mai vaig a deixar de tirar-lo a faltar, però he de viure amb això junt amb la meu família.
Després d’un mes, no puc concebre una vida sense passar alguns minuts de cada hora del dia pensant en Guillem, tots els dies tenen uns instants que són per a ell, que són de Guillem, que li pertanyen, i sé que així sempre serà. Igual que tota la seua família.
Estàs en tots nosaltres Guillem !
Se ha ido un ejemplo a seguir, un hito, un ESCALADOR.
Quiero dar ánimos a la gente que de alguna manera tenia relación contigo, también dar mi más sincero pésame a Anna… Un abrazo a todos.
Guillem, en tu último viaje te llevas como equipaje un pedacito de todos nosotros. Buen viaje MONTAÑERO.
Hola a todos.
Estamos preparando algunas cosas sobre Guillem y que presentaremos aprovechando el Rally del Peñón de 2011, como por ejemplo, un video hecho con trozos de grabaciones que tenemos de distintos momentos y viajes, la apertura de una vía en la que estaba interesado, etc.
Bien, siguiendo esto y por iniciativa de Darío de la revista Desnivel, he mandado un artículo y unas fotos a esta revista. Saldrá en abril o mayo. Os lo cuelgo en la web. Un abrazo.
Mikel.
“GUILLEM SENDRA PEREZ (casi mi eterno compañero)
14-12-1965 / 6-3-2011
UN AMIGO SE HA IDO………………
La madrugada del pasado domingo, día 6 de marzo, nos dejó Guillem, en silencio como acostumbraba, con pocas palabras, sin hacer ruido, pero eso sí, habiendo escalado hasta el día anterior.
Cualquier cosa hubiese tenido más sentido que esto, en muchas ocasiones te mueves en un fino hilo y piensas que tarde o temprano te va a tocar comerte un buen sartenazo de resultado incierto. Cosas como esta te dejan fuera de juego.
Después de todo el jaleo del día siguiente, familia, entierro, amigos, trámites obligatorios, etc.,…te planteas, bueno y ahora que!!
Es evidente que las cosas no volverán a ser igual, al menos, para los que ya no tenemos 20 años y estábamos acostumbrados a escalar con las mismas personas, aquellas que con una mirada sabes lo que están pensando, aquellas donde su voz silenciosa pasa a través de la cuerda.
Guillem fue un escalador de la vieja escuela que rápidamente se adaptó a las nuevas especialidades. Igual abría una vía de escalada clásica que una de deportiva. Ahí quedan vías como “El hoy fugaz……..” MD+/A3+, 220 m., abierta en 1996 en solitario en el Peñón de Ifach. También equipó, reequipó y liberó multitud de vías en la Penya Roja de Marxuquera, Bovedón y zonas próximas a Gandia. Escaló en las paredes más representativas de España y fuera de esta, Marruecos, Argelia, Yosemite, Alpes, Dolomitas, etc. En su curriculum cabe destacar la repetición de rutas limpias de hasta 8a de varios largos.
Disfrutaba con cualquier modalidad de escalada, clásica, deportiva o boulder, así como escalando en hielo o ascendiendo un corredor, esquiando en pista o en montaña, organizando y participando en carreras por montaña.
Incansable viajero, activo e ilusionado con sus proyectos, supo compaginar su pasión por la escalada con las demás facetas de la vida, familiar, estudios, docencia, naturaleza. Siempre tuvo tiempo para sus amigos y para todo aquel que se quisiera iniciar en la escalada, no sólo como instructor en los muchos cursos en los que participó, sino también, individualmente dedicando su tiempo a otros. Es notable la cantidad de escaladores salidos de sus clases y planes de entrenamiento.
Guillem ha sido mi colega de escalada durante muchos años, sobre todo en la época donde las vías siempre eran largas y complicadas. Por entonces, el compañero, además de complicado encontrarlo, siempre era lo mejor que podías llevar a la pared, cada fin de semana era una aventura y sin darnos cuenta compartíamos la construcción de algo que nos ha llevado hasta la madrugada del domingo, 6 de marzo de 2011.
Mi pensamiento no es el único, hoy he visto como muchos colegas, con las mismas inquietudes, estaban presentes en tu despedida, la verdad que esto reconforta…………no solo yo me siento vacío. Si volviese a nacer haría lo mismo y con las mismas personas, escalar hasta que reventemos de una u otra forma.
Guillem…volveremos a vernos…pero aún no, antes, cumpliré algunos sueños tuyos y míos.
Miguel Cebrián”
Guillem,
Qué duro es esto. Van pasando los días, pero las ganas de llorar continúan.
Has sido tú el primero en dejarnos. El único que no conoce el dolor de perder a un hermano, tan pronto e inesperado.
Estás en mis pensamientos todo el tiempo.
Pienso en la tristeza de mamá por perder a un hijo y ver al resto de sus hijos llorar sin consuelo.
Pienso en Anna, el enorme vacío que le queda, inimaginable para mí cómo soportarlo.
Pienso en tus hijos, despojados de su valiosísimo padre.
Pienso en los que tienen la suerte de haber sido tus amigos, y en tus compañeros de escalada, que te han perdido para siempre.
Pienso en mis hermanos y sobrinos, sufriendo como yo al saber que ya no vendrás más, que siempre faltarás tú. Deseamos juntarnos para compartir este dolor y sentir un poco de alivio. Nos juntamos, hablamos de tí, te recordamos, y sólo así, conseguimos sonreir.
Agradezco esta gran familia.
Te echamos muchísimo de menos.
Hasta siempre Guillem
A Anna, la seua companya de viatge…
Vas ser l’elegida. Quina xamba per a Guillem que els vostres camins es creuaren!!!
Ell no podia haver fet millor elecció. Una dona senzilla i carinyosa, de caràcter resservat però rialla vigorosa, que ha sabut compensar amb una gran benevolència la personalitat inquieta de Guillem.
Anna, puntal imprescindible per a Guillem… què bé has sabut acompanyar-lo tots aquests anys! Difícilment haguera pogut ell compaginar tantes coses com feia si no hagués comptat amb el teu recolzament.
Cinc eren les seues passions: tu, cadascun dels vostres tres fills i la muntanya. Ell sempre amb les ales desplegades. Tu sempre amb els braços ben oberts, primer per deixar-lo volar lliurement, desprès per rebre’l amb l’agitació i la tendresa de qui estima profundament.
Ens has regalat el millor Guillem. Ara, la teua fortalesa i generositat són una lliçó per a tots nosaltres.
Gràcies Anna…
I passa el temps. Una setmana ja i encara no em puc creure que el que va passar es de veres. Encara espere a Guillem, que aparega en la seua “furgona” i en la família.
La família es torna a ajuntar i falta Guillem, potser estiga en algun viatge, potser escalant, potser el diumenge que ve ens trobarem, potser, potser…. Però no serà, i assumir-ho es duríssim, dificilíssim. Se n’ha anat de viatge, però no tornarà. I un sentiment d’impotència es l’únic que ens queda juntament amb el records, que son tants, tantíssims els que ens ha deixat, tan agradables, tants bons moments els que ens ha donat, que ens aferrarem a ells per sempre.
Els germans, els pares, els nebots, la dona i els fills sentim com que ens han pegat una, i ben forta, i encara estem mirant d’on ens ha vingut. No ho entenem, no ens ho expliquem. De cap manera.
De sempre he sentit certa admiració per la meua família, pels meus germans i en especial per Guillem, això dit ara sembla com molt artificial, molt a tòpic, però es un sentiment que no aflora mes que en els moments més difícils.
Admiració com a persona, per la seua integritat. Admiració per com veia la vida, gaudint-la al màxim. I ara, a més, admiració com a pare, un mirall on reflectir-me jo ara i pel meu fill.
Pensant me n’adone que Guillem va conèixer al meu fill, Pau, però ell no tindrà la sort, la immensa sort de conèixer a Guillem.
No podrà gaudir d’ell, no podrà gaudir d’aquells tresors que amagava pels xiquets, no podrà gaudir d’alguna de les barbaritats que segur li diria. Simplement no podrà gaudir d’estar en Guillem.
Tots anàvem per la mateixa via, i ara, Guillem ens a ensenyat una variant, més complicada, més dura, més difícil, un nou repte per a tots en la vida, com a ell li agradaria, un nou repte i més difícil. I ara en la seua ajuda continuarem per aquesta nova via.
Per tu Guillem. Sempre en tu.
Des del dia que va morir el meu germà (se m’ompli la boca quan dic el “meu germà”) fins el dia de huí, que a penes han passat uns dies, estic sentint diferents sentiments.
Començant pel diumenge 6 de març, quan estant tranquil.la i feliçment disfrutant d’un altre dinar en el morquí amb la meua gran familia ( aquest dia erem poquets, tan sols 21), vam rebre una telefonada que ens va afonar a tots, i el primer sentiment va ser la incredulitat, com pense que tots.
Què? Guillem? Impossible!! No pot ser!! Això és Impossible!! NO!!
Tras uns minuts d’ofegament, quan acabe “creient-me” la “increïble” noticia, mentre cauen sense parar les meues llàgrimes i el nostre plor es fa sentir, el meu sentiment canvia a ràbia i impotència,
Perquè? Cóm? Perquè?, no entenc eixa incoherència , eixa injusticia, eixe absurd.
Seguidament sent i sentim desesperació, agonia i amargura.
Quan ja ens hem despedit del nostre germà, donant-li l’última besada en el seu taüt, abans de veure’l desaparèixer tras la portella del crematori, el que sent és una gran pena i tristesa egoïstament per la meua familia i per mí, perque no podrem veure´l mai més, però sobretot, no podrem sentir-lo i escoltar-lo mai més, les seues opinions i consells, les seues bromes i, per supost, les seues patentades frases imaginatives i simpàtiques, pena i tristesa per ell que no podrà seguir vivint eixa vida tan intensa, rica i especial que tenia amb Anna,la seua perfecta parella (perquè eren una parella perfecta) i els seus tres amats fills (perquè els amava).
Tras uns dies, després de la seua mort, els seus germans ens busquem i ens consolem, parlant, parlant i parlant de Guillem, ens hem dedicat a curiosejar en les seus coses (mai he estat tan clavada en la seua vida com ara que no viu), en la seua adicció a l’escalada, llegint tots els comentaris de despedida dels seus amics i companys, també adictes a l’escalada, disfrutant de les fotos i videos penjats per ells i per ell mateix.Em done compte de la forma tan perfecta que tenia el seu temps distribuit, per a poder fer totes aquelles coses que volia, Que eren tantes!!, Tan intenses!! Tan perilloses!! Tan dolces!! …
Aleshores no sé el que sent, si admiració o una tendra enveja cap al meu germà, perque ha viscut, el que tras sembrar ha arreplegat, el que s’ha guanyat i merescut, la seua especial vida, amb molt bons amics i una meravellosa familia Sendra Pardo incluida en la seua gran familia Sendra Pérez, que el tirarà a faltar SEMPRE.
Gràcies! Necessite donar-vos les gràcies a tots els seus valents amics i companys que esteu escribint tantes entranyables paraules sobre ell, la qual cosa ens està ajudant molt a resistir aquesta forta punyalada al nostre cor, pensant el de sempre, que Guillem era El Mestre, EL MILLOR.
GRÀCIES!
Una altra de tantes germanes …
Guillem, l’altre dia, amb Josep i Marta, vaig anar a escalar a la penya roja, penya a la que tu ja has escalat tantíssimes vegades, i vam comentar que, quan jo em fera una mica més gran i sabera un poc més, aniria a escalar amb tu. A mi em va agradar molt aquella idea, però no la podré posar en pràctica…
Seguirem dient les teues parides, però sempre les mateixes perquè ara no hi ha ningú que les invente (no tan divertides com les teues).
Tu sempre mirant, primer que ningú, quin camí era el millor per a anar.
El millor escalador, el millor esquiador i el millor de tots preparant “gimcanes” i mapes del tresor.
Si haguera pogut parlar amb tu abans de què passara açò, no haguera deixat de parlar.
Sempre te tindré present;
La teua neboda: Sílvia, que tan t’estimava.
A la mare…
Els reconeixements que mereix Guillem han de passar també pel reconeixement a la nostra mare. Ella, amb una energia vital incommensurable, ens ha facilitat ferraments, ens ha ensenyat a utilitzar-los, i ens ha donat llibertat de moviments -seguint sempre, amb discreció, les nostres passes-. Guillem va trobar en sa mare la millor guia i mestra per a les seues aptituds naturals. Un tàndem perfecte. Mare i fill estaven fets “a medida”. Ella ens ha transmés els valors que hui reconeguem en Guillem, i ell va saber apropiar-se’ls per viure amb plenitud i senzillesa, amb autonomia, amb un entusiasme sense límits, amb un ímpetu irrefrenable per afrontar nous reptes,… Guillem, seguint el model de sa mare, traslladava estos valors als seus propis fills, i els feia també extensius a tots els qui tenien la sort de coincidir en el seu camí. Així era Guillem.
Gràcies MARE…
La Mare diu:
“Guillermo, a veces decías “yo lo último que haré en esta vida es morirme”. Eras gracioso, también buena persona. Buen hijo, buen esposo y buen padre.
No puedo olvidar aquel 14 de diciembre hace 45 años, cuando a las 6 de la mañana te traje al mundo.
Fuiste un chico honrado, fuerte y sano en todos los aspectos.
Amante del monte y de la naturaleza, primero scout luego escalador.
Cuantas veces te dije que ya dejaras de escalar, es muy peligroso.
Dios ha querido demostrarnos que las contradicciones son posibles, pues durmiendo y con mucha paz te ha llamado a escalar la cima más alta, la roca más importante, tu última escalada.
Has dejado a Anna, tu mujer, a tus hijos Andreu, Carles y Eva, nos has dejado a tus padres y a tus 15 hermanos, a tanta familia y a un sinfin de amigos. En toda nuestra felicidad queda un roto que no tiene remiendo.
Pero gracias Guillem por tantos buenos momentos que compartimos contigo. Gracias Señor por los 45 años que lo dejaste a nuestro lado.”
Sentim la mort d’un germà. Una pena immensa que naix enmig del cor i sembla incontenible.
Sentim la desolació dels pares i la tristesa compartida de tota la família… sobretot la de la seua tendra parella, Anna, i la dels seus valuosíssims fruits: Andreu, Carles i Eva, dos fills i una filleta que mantindran vius els seus valors i el seu coratge.
No puc sentir ràbia. La seua ha sigut una mort dolça, serena, com a colofó d’una vida intensa en la qual ha concentrat més experiències que la majoria de nosaltres acumularem, per molts anys que la natura ens regale. Guillem ha sabut viure i ha sabut morir. Ha viscut sense parafernàlia, ha anat fent fins l’últim moment. Veure’l moure’s i organitzar-se sempre ha estat un plaer per a mi, que l’he admirat en moltes ocasions i he acabat pensant que aquesta vida, en aquest planeta, està feta per a persones com ell, que saben aprofitar-la, gaudir-la i compartir-la.
Aquesta mort representa la primera mossegada a una pinya ferma que imaginàvem indestructible: la seua gran família, “los Sendra” –com ens diuen molts–, que s’ha engrandit amb benvolguts cunyats i cunyades i amb un bon grapat de juganers cadells. En el recompte dels diumenges, en el de tots els dinars familiars (”si estem tots en som 51…” -dèiem a tothora) ara sempre ens faltarà -almenys- un: el nostre entranyable Guillem.
Ens queda el sentiment d’una enorme gratitud per la seua extraordinària sembra.
una de tantes germanes …
Vaja Guillem, has trionfat amb tots nosaltres…. Quantes persones has ensenyat i que no coneixem??
La primera vegada que et vaig vore va ser fa uns 8 anys… Estàvem prenent un té mentre m’explicaves les meravelles de la Martxuquera i la Cova Oberta…
Vas ser dels pocs que em reprenia i em deia cóm havia de fer les coses… i això es valora molt.
Popsaves en valor totes les coses que feiem i ens donaves força per millorar.
Una mirada serena i dura que a la vegada intentava treure de nosaltres el millor.. i on sempre intentàvem descobrir el que hi havia darrere.
Sempre volent coneixer-te, i sempre eixies amb sorpreses…
Persona que necessita el seu espai i que comparteix les coses amb grup… Eren tantes les coses que volíem entendre i que poc a poc anaves mostrasnt-nos!!!
Ensenyaves als teus deixebles, que sempre estàvem al teu costat i que a tots nosaltres ens has fet créixer… Cóm ho has fet??
Serenitat, treball, constància, un bon humor peculiar i bona mà.
Convivies amb mil aventures.. des de les grans parets, a l’escalada de block.. i en tots els grups, destacat com a gran persona.
Sensell, ja no com entrenador, sinó com a persona, ens has deixat la millor lliçó de la vida. Tot al seu temps i el millor possible!!!
Enhorabona, Anna, perquè has tingut al teu costat una gran persona. Enhorabona als teus fiills, perquè segur que porten el millor dels dos. Enhorabona a tota la família, perquè ha estat en vosaltres una gran persona, segur que fruit de tots vosaltres.
Enhorabona a tots els seus alumnes, per a ver tingut el millor professor.
Enhorabona a tots els escaladors, que hem pogut conéixer una de les grans persones que he conegut mai.
Una “Enhorabona” que ens ha durat mentre has estat ací, i que s’ha tornat una amarga tristor, i que de segur que no voldries vore. És una tristor de tots aquells que ens has deixat l’amabilitat d’haver´te conegut.
I gràcies Guillem, per haver-nos dedicat tot el teu temps a tots nosaltres, que fora de la teua família, vas ser també la nostra família.
Moltes escalades!!
Sempre et recordarem!
Mestre de mestres, gran amic y germà, fill, pare i marit. Sens dubte una de les millors persones que he conegut, i que coneixeré. Amb ell vaig començar el primers pasos per convertirmé en allò que soc. Son tantes les coses que et vull contar, Guillem, i sempre pensava que si no hui, demà ens veuriem per escalar i xarrar, qualsevol moment era bo per compartir-lo amb tu.
I un dia qualsevol, caminant per un gèlid carreró anglés, sona el telèfon. Uns amics em pregunten pel “què li ha passat a Guillem”. Quan jo els pregunte el “què” se n’adonen que és la primera noticia que en tinc, que cride a casa i que m’ho expliquen els meus pares… van passar uns quants minuts fins que em vaig decidir cridar a casa. No m’atrevia. No volia escoltar la noticia.
Encara em cosata de creure i entendre. Segur que des d’allà on estigues estas dient: “xe quin quadre” i li llevaries importància. M’has ensenyat moltes cose, més enllà de l’escalada. Ens has il·lustrat a tots, i segur que recordan-te continues mostrant-nos coses.
Em venen a la memòria molts records, de quan les fotos encara s’havien de dur a revelar. Tots molt bons i molt rics. Sempre jove, has viatjat intensament a moltes Itaques, i he tingut el plaer de ser el teu company en algunes de les teues aventures. Tu sempre has format part de les meues, i sempre hi haurà un lloc al meu cor per tu i els teus.
Et recordarem sempre Guillem, i vull pensar que d’alguna manera ens tornarem a creuar, però encara passarà molt de temps. Mentre aques moment arriba, bon viatge, amic!
NO, SE QUE DIR, GRACIES PER SER TU. ADEU GUILLEM, ENS VEGEM A LA REU.
OSCAR
Com a germà estic desfet, trobe un buit que per moments se’m fa insuportable, tinc ràbia de pensar que no era el seu moment, que tenia encara molt a fer, una família a la que cuidar i un montó d’amics amb els que portar a terme els seus projectes. Per moments m’ofege només de pensar que ja no tindré la seua mirada que em donava tranquilitat, una espècie de sentiment de protecció.
Intente pensar el que em diria ell mateix per consolar-me i el que m’imagine seria alguna cosa com: el passat és història, el futur és un misteri i el present és un regal, pren aquest regal amb els braços oberts, dis-me adéu ja i deixam marxar, recordam amb un somriure, però viu el teu present al màxim, viu cada dia com si fos l’últim de la teva vida com vaig fer jo i no et compliques la vida.
A mi personalment Guillem m’ha donat moltíssim, coses que ja són part de mi mateix i que estaran amb mi fins que m’arribe a mi el moment de marxar, i per tant sé que d’alguna manera Guillem m’estarà acompanyant.
Com diu la llegenda que ha explicat Vico, la seua anima alimentarà el brillo d’alguna estrella, quan miraré al cel pensaré que m’està mirant i li enviaré un somriure.
Una abraçada a tota la seva família “Alpina”, tots el vau ajudar a viure intensament. Gràcies.
Amic Guillem… No em puc creure que ens hages deixat, que t’hages anat aixi, en silenci… Em resisteix a pensar que no et podré trobar més mai a la Penya Roja, on soliem compartir aquells matins d’escalades i camaderia… Però, al menys, ens deixes un bon grapat de bons records a tots els que hem tingut la sort de tropeçar amb tú en aquesta vía de la vida. Aquests dies, la teua familia i els teus companys tenim un dels passos més durs de la vía. Bon viatge, amic…
Els meus condols a la familia i un fort abraç a tots els companys de Gandía.
Francis
Xàbia
Una gran persona, ejemplo vital para otras muchas; que su recuerdo permanezca y su trayectoria sea recordada. Nuestras mas sentidas condolencias a tod@s.
Guillem: t’esperàvem
Un diumenge com qualsevol altre estàvem tota la familia unida dinant a la caseta.
Estàvem els de sempre, excepte Guillem, Anna i els seus tres fills que mai fallaven i als que estàvem criticant per no avisar que no venien a dinar, ja que sobraven cinc plats de fideuà.
Era l’hora del café i jo vaig anar a per una llibreta per apuntarme els aniversaris que no em sabia de la nostra nombrosa familia, erem tots contents i, de repent, sonà el telèfon, es posà ma tia i s’apartà un poc de tots. Tornà plorant i ens va dir que Guillem no s’havia despertat aquell matí…, era mort.
Les primeres paraules de l’avia van ser “el primerito”, tothom va començar a plorar, aquell moment es va convertir en un desconsol total, s’ens veia pels racons, telefonant als familiars que no havien vingut i sense dir-mos quasi paraula.
Ja s’ha trencat la meua nombrosa familia i ha perdut la peça que tirava d’ella.
Laura Gutiérrez Sendra
Cada mati quant entinc que alçar per anar a currar desde que en va donar la dolenta noticia vico no deixe de pensar amb tu guillem,i aixo que el conec desde fa escassament un any .Senc una esgarrifança nomes de pensar com estaran els familiars i els teus col.leges desde cullera els done el meu condol.La primera vegada que vaig anar al club per recolir informacio per ferme soci al primer que vaig veure fou el guillem, que baixa del roko per obrirme la porta i en va explicar tots els pasos a seguir.Despres anant cap a cullera a dintre de mi en deia, aquest xicot la seva cara en resultava familiar quant arrivi a casa vaig anar directament agafar-hi el desnivel i ahi estava en un parell de fotos del extraordinari article , que va escriure sobre la penya roja de marxuquera.A partir d,ahi vaig sentir una especial admiració per aquest gran escalador , despres de veure en la foto com encadenava enya (7b+).Quant anava al club hi anava integranme poc a poc en la dinamica del club ,ahi estava ell escoltant el bonbardeig de preguntes que li feia .Sempre en responia amb molta tranquilitat i saviesa i amb el somriure que el caracteritzava.Vaig concidir amb ell prou vegades en la penya i en queia la baba veien-lo escalar.graçies guillem per escoltar-me i donar-me els poquets consells que arrivares a donar-me per poder escalar millor un abraç company.
Encara no m´ho explique. Encara no ho entenc. Porte tot un dia llegint els comentaris que s´han fet i no m´ho acabe de creure.
Estos colps que de vegades et dona la vida són molt durs, i no tenen explicació.
Guillem, sols dir que alla on anem, alla on escalem sempre estaras amb nosaltres. Adeu Guillem.
Hola a todos y para Guillem.Hola Guillem,soy Ruben ese tio tan pesao que no paraba de liarte para ir al Bovedon a que me asegurases para encadenar Malsoñando y gracias a ti y a Javi pude lograr mi sueño…joder tengo un nudo en la garganta…porque es asi esta vida…tan dura y cruel…gracias por esos momentos,nunca los olvidare…ni te olvidare.
Saludos Guillem,animo Javi me tienes para lo que quieras…
Saludos a todos.
M’ho acaben de dir i encara no ho puc entendre. El meu cap es nega a admetreu. No té cap sentit. Fa molts anys que vam escalar junts, allà a meitat dels 80. I ja fa més de quinze anys que he perdut el contacte. Però el record éstà molt viu: Calp, el Mascarat, Xàbia, Gandia, Montanejos.. fins i tot intemtavem obrir vies per Segaria, just dalt d’on hi ha un tunel hui de l’autopista… quina bogeria!
Encara ho tinc al cap, eixint d’un diedre de V+ i quasi corrent muntanya avall perquè les abelles ens perseguien, amb tot el soroll de claus, friends, empotradors… eren altres temps. Ni burils ni 7a o 7b. Però ho teniem tot. Sols necessitavem una paret i un parell d’amics a un bon matí de dissabte. Adeu Guillem, enrere queden l’Ubsa i moltes altres. En poques cordades vam coincidir però la confiança i la complicitat eren completes. Sort on siga que vajes, no dubtes que el record està aic amb nosaltres.
Amb tota l’emoció i el record, adeu company. Eduard (Xàbia)
Un soplo de aire cálido de final del invierno cerro la ultima hoja de un libro. Un libro lleno de cruces y de apuntes en los márgenes, más parecido a un cuaderno de bitácora que a una novela convencional, un cuaderno, que si lo leemos nos encontraremos un viaje apasionante lleno de momentos intensos y sin páginas en blanco. En este viaje todos los días había algo que escribir.
Guillen nació en el seno de una familia poco común, de 16 hermanos, lo que forjo en él un carácter enormemente resolutivo. No sobredimensionaba nunca los problemas ni los baches y curvas de la vida.
Como escalador se ha ido uno de los buenos, uno de esos que ha mantenido la ilusión y la fuerza de la adolescencia, hasta la cuarentena larga. Un compañero que era buscado por todos los que querían ESCALAR .
En lo personal tiene una familia maravillosa, Anna, Andreu, Carles y Eva que se quedan con el agrio sabor de la despedida y el grato recuerdo de una vida intensa.
En el Club Alpi de Gandía hemos perdido un fiel colaborador, un gran entrenador y un amigo, que se lleva un trozo de nuestro corazón.
Buen viaje! Nos vemos.
Hola a todos…….
Todos estais informados,……..la verdad es que es algo que no esperábamos y que a todos nos deja fríos,….. no tiene sentido.
No se que decir,…..como club, Guillem a sido una pieza fundamental. Ha estado desde el principio junto a muchos otros de una forma continuada. Con sus opiniones, defendidas a “capa y espada” y que en momentos, llego a distanciarnos, aunque los años de escalada siempre fueron un vinculo a prueba de bomba. Era evidente que se sentía parte de algo que él ayudó a crear.
No puedo dejar de pensar en muchos momentos vividos, algunos complicados, cuando nos jugamos el tipo en algunas vías y que nos hacen sentirnos especiales y vivos,………otros muchos, la mayor parte, muy buenos, donde una sensación, una mirada, el sabor áspero de la boca seca, te hace ser la persona mas feliz del mundo y eso, junto a un compañero, no tiene explicación,………..tan solo se puede vivir.
Han sido muchos años, donde algunos de nosotros hemos crecido muy juntos,…………. demasiado juntos. Esto es algo terrible cuando llega algo como lo de Guillem, ……. parece que algo de nosotros se han muerto. Para algunos las cosas ya no serán iguales.
El viernes me dijo, “primo, tenemos que repetir la Espacio……..” yo se que esa proposición, además de adrenalina segura y culo apretado, contenía muchas ganas de recordar nuestra aventura de hacia muchos años,……. por supuesto, la íbamos a repetir en breve.
“Mañana voy con Roy a las paredes del Eco….te vienes”, por suerte tengo excusa, no puedo ir, me tengo que quedar en casa………….eso le dije, fue la última vez que le vi.
Es una putada perder a la gente que conoces, sobre todo, a aquella que sin verla, sabes lo que está haciendo por el movimiento de la cuerda. Muchos sabéis a lo que me refiero.
Guillem………….volveremos a vernos………..pero aún no. Hasta entonces, nosotros, escalaremos hasta reventar y cumpliremos nuestros proyectos.
Un abrazo a todos y perdonar mis palabras, estoy pensando en voz alta.
Mikel.
Des de la distància també vull deixar constància del meu pesar per haver perdut un bon amic.
Sempre et recordaré!!!!!
Adeu Guillem.
Que más decir, nos dejas un gran vacío sin tu persona, pero como han dicho muchos antes de mi, dentro de nosotros hay un gran recuerdo. En solo dos años me has dejado una huella enorme, con tus consejos, tus explicaciones, tus aventuras y tus chistes siempre dichos en el momento oportuno.
Todas esas experiencias a tu lado han conseguido que ame la montaña, que me encante escalar… y lo mejor de todo es que seguro no soy el único.
Has sido un referente y lo seguirás siendo porque tu huella ha marcado nuestros corazones.
Adiós Guillem
El hoy fugaz es tenue y es eterno, otro cielo no espereis, ni otro infierno.
A2 rogando y con la maza dando.
Tira de primero que yo te doy cuerda.
“Temprano levantó la muerte el vuelo, temprano madrugó la madrugada”.
La primera vez que hablé con él fue para defenderme de su afilada y sabia palabra. Enseguida comprendí que era tan sabio, acido y agudo como su categoría como escalador que horas antes había visto en la soleada pared del Peñón. Más tarde descubrí que no eran sus únicas cualidades al comprobar que era mejor compañero, amigo y, sobre todo, persona.
Es fácil hablar bien de los que se han ido, pero resulta muy difícil hablar para los que hemos perdido un poco de nosotros mismos. Hemos perdido un referente, un buen escalador, pero sobre todo un gran amigo de sus amigos.
Sólo muere a quién se olvida y Guillem es un tipo inolvidable, siempre escalará con nosotros.
Desde aquí (Madrid) siento con todos vosotros y con su familia una inmensa pena, y volviendo a copiar al poeta alicantino sólo puedo decir “no hay extensión más grande que mi herida y siento más su muerte que mi vida”. Guillem siempre con nosotros.
Pocas palabras nuevas puedo añadir… Seré de los que menos tiempo pasó con él, pero sí que recuerdo que siempre estaba dispuesto para echar una mano, para dar ánimos…
Hasta luego, Guillem
Ayer fué un dia triste. Uno de esos días que parece que nuncan van a llegar, pero que irremediablemente siempre llegan y te golpean fuerte.
De Guillem decir, entre los muchos buenos recuerdos que guardo en el corazón, que allá donde fui con él, siempre fuí de su mano. Una mano sutil, pero fuerte y sincera. Una mano que me llevó a escalar por primera vez cuando yo todavía era un adolescente y que me ofreció tantas veces como me hizo falta para aprender a amar y a disfrutar de la montaña… Ese fué su legado y lo conservaré siempre.
Gracias Guillem. Siempre vivirás en el recuerdo de los que como yo, tuvimos la suerte de compartir contigo algún momento de esta vida caprichosa e injusta.
Desear desde aquí a su mujer Ana, a sus hijos y a sus seres más queridos, la fuerza y la entereza necesarias para sobrellevar momentos tan duros.
Que puc dir de tú, Guillem…el divendres sopant amb tu al club, tots junts, com cada divendres, i el diumenge en donen la fatídica noticia…no m’ho podía creure…
Quan et vaig coneixer en vas donar la impresió de una persona infranqueable, seria…pero a medida que va pasar el temps vaig descubrir a una persona sabia, que sols parlava quan tenía algo important que dir i que tenía un increible bon sentit de l’humor. Un verdader i bon amic que es feia de respetar i de voler en esta familia que considere a tots els del club Alpi.
…Recorde quantes voltes en vas fer riure en els sopars del club, i en quede amb aixó, amb els teus consells i les teues bones paraules.
I des de aci, vull donarli de nou el pésame a Ana, que es la que mes està patint les males pasades que ens fa la vida, separanmos injustament i de forma inesperada de les personaes que volem. Crec que no m’enganye al dir que tens el suport de tots nosaltres.
Sempre estaràs al nostre cor.
Siempre se te recordara Guillem, para mi también era un modelo a seguir en todos los aspectos, en otras palabras un crack aunque no hay suficientes palabras para expresar los sentimientos que tenemos, una gran perdida para todos e imposible de remplazar. Yo siempre lo recordare colgado en el roco contento porque saco un bloque inhumano y dándonos sabios consejos. deu Guillem y gracias por todo los momentos que nos dejaste compartir con vos hasta siempre…..
Ens ha deixat una molt bona persona. Adéu Guillem
Adeu Guillem! sols puc dir que a pesar de que no vaig tindre el mateix contacte amb tu que altres dels meus companys, sempre vas ser per a mi un gran model a seguir, tant com escalador com a persona i la veritat es que trobaré molt a faltar no poder voret mes, pero s’hem queda un gran record teu i se que ningú dels que t’hem conegut t’oblidarem mai.
Fins sempre Guillem
GRACIAS GUILLEM!! por haberme dejado ser tu amigo.Gracias por haberme asegurado y por dejarme asegurarte.
Gracias Guillem por haberme dejado entrenar a tu lado y estar tandas horas,dias…a tu lado.Gracias por hacerme llorar en este momento y no poder ni pronunciar una palabra….. Gracias Guillem por dejarme viajar a tu lado.No entiendo como puedo tener tan buenos recuerdos tuyos y estar destrozado al recordarte.Hoy te he visto por última vez pero te recordaré cada dia de mi vida.Ahora estoy pensando y tanto tiempo que comparti contigo y no tengo ningun enfado ni cabreo contigo.Espero superarlo pronto porque me va a pesar mucho este vacio que tengo conmigo desde que lo supe.Cuando nos veamos seguro que te tengo que contar un monton de cosas.
Sensei, Master, un crack, Guillem, mil paraules bones podrien descriure-lo..Sols he pogut aprendre de tu 2 anys, dos anys en que sempre ens deixaves bocabadats, quant menys t’ho esperaves apareixia Guillem i et sorprenia en algun truc mes. Mil anècdotes parlen de tu, mil histories, que a mes a mes, conforme va passant el temps anem descobrint.
Per a mi sempre seràs algu ple de sorpreses. Sempre hi havia algo nou que aprendre de tu, no obstant, nosaltres no deixarem d’aprendre, no deixarem d’aprendre per arribar a lo mes lluny que pugam arribar, tot per recordar al nostre Sensei.
Sempre et portarem al cor Guillem, sempre parlarem de tu, sempre et recordarem, en el club, la teua llegenda sempre estarà viva.
Fins sempre.
Dins de cada un de nosaltres quedara un tros teu. Sempre Guillem.
Siempre te recordare, se despide de ti “coral bajilla”
adeu mestre sempre et recordarem.
Nunca pensé que pudiera aprender tanto de una persona en tan poco tiempo como aprendí de ti Gullem, has sido para mi un referente ya en la escalada como en la vida misma. Echare de menos tus sabios consejos y tu franqueza. Siempre te recordare , siempre pensare en ti.
ADIOS MAESTRO
Adéu, amic, company…
La verdad es que es muy difícil explicar con palabras los sentimientos que uno tiene después de semejante pérdida, el dolor de perder a un amigo sólo lo podre mitigar recordando los buenos momentos que pasamos, espero que algún día cuando me llegue la hora y suba pa allá arriba, pueda encontrarme otra vez contigo. Saludos Guillem.