Encara que amb retràs, vos pase una xicoteta crònica i algunes fotos del que va ser el I TRAIL MITJA LLUNA.
Coincidint amb la meitat de l’UTMDA, el dissabte día 1 de maig, a les 8 del matí, vam eixir de Guadalest amb el objectiu d’arribar a Alcoi… Encara que no haviem entrenat especificament per a fer aquestes distàncies, com que la nostra idea era “només” acabar, ens ho vam prendre amb calma… Eren molts kilómetres, molt de desnivell i no era qüestió d’estar pendents del crono.
En curses tan llargues, encara que et trobes fort, hi han molts factors que poder fer que abandones…(de fet, entre el UTMDA i el TMLL va hi haure casi un 50% d’abandonaments). El factor sort es importantíssim… es una putada, pero es així.
Va ser una cursa molt dura sobre tot pels canvis de temps. Calor sofocant al principi, en les fortes pujades a la Malla del Llop i Pla de la Casa, fins arribar a Fageca creuant la Serrella. El paisatge, això sí, espectacular. Sens dubte el tram més bonic de la prova…
Al poc de sortir de Fageca, ja escomençaven a formarse unes tronades cap a on ens dirigíem. Es veien els llamps, i els trons cada vegada eren més forts. Ens va agafar la pluja 2 kilòmetres abans d’arribar a l’avituallament de Catamarruc i ja no ens va deixar fins arribar a Beniarrés… Quasi rés…
A la carpa que havien muntat en Beniarrés vaig arribar en un estat lamentable… completament xopat i amb un dolor al peu que no em deixaba ni caminar… Estavem a la meitat de la cursa i encara quedaven moltes hores… En aquest punt molta gent va abandonar… Al poc van arribar Pepe i Javi. Pepe havia caigut i tenia una ferida a la cuixa… pero ni es va queixar el tio, definitivament está fet d’un altra pasta…
Després d’un bon plat de macarrons amb tomaca (infumables, pero que ens van sentar molt bé) un poc de reflex, un automasatge, canvi de roba i de sabates, la cosa va canviar… La pluja no parava i vam estar allí més d’una hora… Just quan d’una vegada decidirem sortir, va deixar de ploure… uf, al menys la roba seca ens duraria un poc… (ja no va ploure fins al final). El següent avituallament estava en Agres.
Curiosament ara em trobava amb moltes forçes i sense cap dolor al peu. Durant la dura pujada al Benicadell, ens va avançar el primer classificat de l’UTMDA. Donava la sensació de que acabava d’escomençar i ja portava més de 120 km a les cames… increible!!! (l’any anterior havía acabat en el lloc 17 de l’Ultra Trail du Mont Blanc)… Li vam donar molts ànims i poc a poc el vam perdre de vista…
Una vegada vam coronar el Benicadell, el núvols van quedar per baix de nosaltres. Feia un sol espectacular… Em trobava mol bé i amb ganes de córrer. Era el moment d’encendre el MP3 i, amb bona música, disfrutar de la baixada i de la posta de sol… En este tram vaig avançar a molts corredors. Vaig disfrutar moltíssim…
A l’avituallament d’Agres arribava ja de nit. El recibiment va ser espectacular… amb música, molta gent animant i aplaudint… et feia sentir com si anares el primer…. una important injecció moral perque quedava el Montcabrer, la segona pujada amb més altura de la prova.
El terreny estava molt fangós per les plujes de la vesprada. Poc a poc i amb un cel estrelat que no feia pensar el que ens trobariem després, vam arribar dalt, on, de sobte, una boira densa ens va envoltar… Jo anava un poc avançat i vaig decidir esperar a la gent que venia darrere perque no es veia res. Van formar un grup de vuit o deu corredors i decidirem anar tots junts… Era molt fàcil desorientarte perque no tenies cap punt de referencia a més de 2-3 metres.
Vam tindre la sort de que en el grup hi havien tres corredors d’alcoi que coneixien a la perfecció el cami. Aixi, vam anar baixant tots junts entre la boira, molt lentament perquè era fàcil caure, el terreny estava fatal. Després de creuar el Barranc del Cinc (llástima que només veiem el que abarcaba el frontal) ja es divisaven les primeres llums d’Alcoi…. Genial!!!, ja teniem Alcoi a la vista, el problema era que encara ens quedava el postre, que era la pujada al Preventori on estava l’últim control i un xicotet avituallament…
Buff, que dur es va fer el tram del Preventori…. en quasi totes les curses d’aquestes, sempre et trobes una sorpresa al final. Ya portavem moltes hores i molts kilòmetres a les cames…. Ningú parlava, anavem en silenci total… Puja, baixa, puja, baixa i al final la Via Verda…
Per fí, només ens quedaven uns 800 metres per la vía fins arribar a meta… HO HABIEM ACONSEGUIT!!!, vam creuar la línia de meta aproximadament a les 4:30 de la matinada, després de 85 km. i més de 20 hores de marxa….Entre abraçades i felicitacions… Ahí estavem PEPE, JAVI I UN SERVIDOR, amb una cara de felicitat que no es corresponia amb l’estat del nostre cos… Va ser una sensació increible… Ara tocava descansar…..
Una menció molt especial a Pepe, que ens va demostrar que no es corre amb les cames, sino amb el cor… i a Javi, al que vaig enganyar per a que s’apuntara a aquesta prova, i que la va acabar com un campió… enhorabona també als verdaders herois de la cursa, els de l’UTMDA.
PD: Algunes de les fotos, cortesía de ATOTRAPO
Salutacions a tots.
Entradas (RSS)