guillem dice:

La targeta d’enguany (marcador de llibre) ha sigut premonitòria: eixe color blanquet de fons indica alguna cosa que ha passat, i la neu ha estat present en la part final del recorregut. Ens ha deixat una estampa inmillorable per a gran part dels assistents. Supose que a algú no li haurà agradat, però la neu no la posem nosaltres… El que si que posem és el millor que tenim i aixó és l’esforç, el temps i la voluntat d’ajudar i participar. Us conte la meua vívència:
M’alce matí amb el nervi ja al cor, les cames lleugeres i estrés al cos. Encara a fosques comencen a posar-se els cartelons al pont, s’arreglen les taules de l’interior, es carreguen furgones i trastos, es repartix la gent… i després de més de dos hores repartint paperetes i dorsals, saludar i acomiadar la gent, veig l’eixida en estampida dels corredors. Impresionant. Alguns desafiant al fret que farà dalt (cames i braços a l’aire) i altres massa tapats per a estar per baix (gorro, guants, braga, malles i jerseis térmics). Replegue el que queda en el local social i en el pont, em canvie amb roba de còrrer, agafe la furgo i m’acoste fins l’inici de la senda (camí de Culla). Comence a les 11h aprox. i com que no estic encara cansat, comence a adelantar gent (es estrany, van tots caminant de pujada i també de baixada) fins el primer avituallament. Em creue amb Susana i Elia i la fila de corredors que caminen és interminable. Faig el que puc i el que em deixen (també necessite caminar de tant en tant). La senda la coneixia a trams, però tota seguida i a la carrera em sembla magnífica. La temperatura és perfecta, frescor a la cara i el cos atemperat per l’esforç i pel fret. Al segon avituallament la frescor se sent molt més. M’estranya no veure les cintes de balissat abans d’arribar i dubte si el camí és el marcat. Però tots pugen per ací. Un glopet i continuem. Clots amb gel, taquetes de neu que són cada vegada més grans i evidents, fang gelat, pedres esbaroses, aire i vent gelat. Si pares un minut t’agafa hipotèrmia. En les trepades, amb les repises esbaroses pel quasi-gel als peus es fa molt difícil per a alguns corredors, i senc comentaris de que no tornarien així. Per a mi, tanmateix, és el millor que ha pogut passar. El cansanci el note menys quant xafe la neu, m’anima i bote per les pedres. En l’aresta final m’agarra rampa als bessons de la cama dreta. Apunt d’arribar al cim senc paraules d’ànim per a Olivia. Aquesta serà la meua referència del temps ja que no porte xip de control. Salude als companys de la cimera i baixe flipant pel gel i la neu de la canal. Quan arribe al creuament amb la senda dels caminants torne a flipar per la ristra de gent que encara està pujant. I ara ve la segona part, baixe per la senda repleta de caminants. En realitat baixe per la vora, per fora o al recte com un porc senglar. Encara hi ha molta gent pujant. El camí de baixada pròxim al primer avituallament té trams de fangueral molt molestos. De matí eren de gel i ara, xop-xop. La pista de Xeresa es fa pesadíssima, i la pujada cap a Gandia… ja s’imagineu. Replegue les cordes de les rampes (més per descansar que per adelantar feina). I més bé caminant que corrent (les cordes, esgotament) arribe al cotxe 3h 15min després de l’eixida. Un dia perfecte. No sé que els espera allà dalt, però de segur que moltes hores de paciència fins al l’ultim caminant. Enhorabona a tots.