Escala o rebenta, rally Ifac 09
Cap. I Escala o rebenta.
Arribem matinet al passeig del port i comencem a veure ja moviment de furgones i personal que està preparant-se per a escalar. Repartim salutacions per tot arreu i trobem a Miquel, organitzador de l’event i company meu de cordada. Miquel està molt ocupat parlant amb uns i altres: amb Roy (l’altre organitzador), amb el diferents estaments que van arribant com bombers o policia local, protecció civil, etc. Anem cap al lloc d’enregistrament i com que encara estan montant-lo, som els primers i ens donen el dorsal nº 1. Serà una premonició?
Molt puntuals ens reunim tots a l’entrada del puto paseo ecológico. Material penjant dels arnessos i sorollet de mosquetons i gavines de fons quan comença el sorteig de les vies, i per sort o dissort ens lleven la Herbes i la Revelación. Al nostre torn de tria ens decidim per Nueva dimensión. Un poc forta per començar però equipada amb parabolts.
Donen l’exida a les 9h i anem en gran grup mirant-nos les cares i comentant trivialitats pel camí, amb un somriure nervioset que mostra la curiositat d’escalar un dia com hui al VIII Rally del Penyal d’Ifac.
Alguns ja van prou per davant amb camallades ràpides per guanyar uns segons a la resta i els primers en encordar-se estan iniciant “Sin permiso de obras”, la via que comença al mateix passeig, a la vora de la mar. Poc a poc ens acostem al peu de via i comprovem que la pedra està sobadeta. Males cares posem tots però aixó no vol dir res, les cordades alcen els primers metres amb queixes però sense fre i cal despabilar-se.
Cap. II Escala o rebenta.
Nueva dimensión té un primer llarg dur i mantingut que a dures penes es deixa fer en lliure. Tacte sobat i sabonós en cada pas et fa buidar el sac de magnesi a marxes forçades. Amb aixó i la celeritat que tenim al cos fem molts Ao, algun A1 i fins i tot posem un friend menut per poder pujar fins la reunió. El segon llarg comença fàcil però ràpidament es convertix en una placa hiperfina que tampoc hui es deixa fer cómodament. Passem com podem i cap amunt.
Els contrincants estan repartits per la paret, tots a la nostra esquerra, i algunes cordades ja ens superen varios metres. Per darrere, en la nostra via, puja escalant una altra. No cal patir encara ni comparar, el dia és molt llarg i cansat.
Els quatre llargs que seguixen són més fàcils, quasi no es nota el salitre sobadet dels primers llargs i la roca és millor al 3r i 4t i molt pitjor al 5e i 6e. Cauen algunes pedres i una em pega al casc-orella-muscle. Per sort era menudeta i el mal passa prompte.
Fem l’increïble desplom superaèri que dóna fama a aquesta via (cal estar allà per saber del que estem parlant) empalmant els dos llargs en un. Les presses són normalment grans però la roca està un poc esbarosa. El camel-bag a l’esquena em dificulta posar-me magnesi, em coloque la bossa al davant i com que és desplomat, quan alce les cames es pega la volta a la bossa i i se n’ix la meitat. Pols per tota la cintura. Fem al final l’últim llarg herbós i dalt, replegant les cordes, ens ataquen les gavines del cim, que en són moltes i molt escandaloses.
Baixem al trote per l’incòmode camí del penyal, creuant-nos amb l’enemic i poc a poc i depressa ens apleguem a l’avituallament. Hola Albert, Óscar, Ricardo i demés companyia. Un plàtan o taronges, dàtils i beguda. Preguntes i consultes sobre els demés i tornem a la paret a veure que podem fer per continuar sumant punts. Observem que està ocupada la Herbes i no van molt ràpids…
Cap. III Escala o rebenta.
Si no van ràpids és un problema, ja que no ens deixaran passar al davant. Triem doncs una altra de l’esquerra, la Revelación. La pensavem deixar per al final per que és menys mantinguda. Els principals contrincants, els que busquen punts i guanyar, estan prou adelantats en les seues vies. Ens fa falta alguna estratègia per poder avantpassar-los. No serà fàcil. Decididament entrem al llarg fent també trampes al lliure per que la roca no està per a floritures i filigranes. Anem fent 1r i 2n , més difícils, i després 3r, 4t i el diedre blanc del 5e, pura porquera de pedra sobada. Hui està roïn de veres a trams imprescindibles. Dos llargs més de cova riglera i patatera i per fi eixim al cim assetjat per les gavines que ens tornen a atacar. Fem ús del camel- bag de tant en tant, no fa calor però hem d’anar hidratant-nos puix l’escalada de llarga durada sembla esgotar els músculs i t’agafen rampes als braços. No fem cas i cap avall. Hem fet un bon horari i l’hem trobada un poc més difícil del que pensàvem. Carrereta amb molts esbarons, gotes de pluja que amenacen el rally i turistes que flipen amb nosaltres i amb els companys que van per davant o per darrere. Camí de l’avituallament del peu de paret ens ataquen les gavines en les zones menys transitades per escaladors, a l’inici de la Same. Hola Juan, rehola Albert i Vico i demés que no recorde. Reomplic amb aquarius el camel-bag, mengem plàtans-dàtils i entrepà i busquem un peu de via desocupat per a la nostra tercera via. Ja duguem 700 metres escalats i amb això no tenim per a res.
Cap. IV Escala o rebenta.
Aquesta vegada trobem lliure la Herbes. Curiosament, el vent ha canviat d’orientació, és més càlid i ha assecat la roca fins fer-la quasi normal. Però sols a trams, no ens enganyem. El primer llarg és treballós: artificial a equipar entre parabolts i passos en lliure per l’arribada a la reunió. Mentres puge, note frescor a l’esquena a l’altura de l’arnés. S’ha trencat el tap del camel-bag i va xorrant dins de la bossa de magnesi. Ara tinc pasteta blanca per a les mans i damunt no em lleva la suor. En fi, el dia no ens deixa parar siguen quines siguen les condicions. L’escalem massa lentament, després la via es fa més tranquila durant cinc llargs fins l’artificial del desplom, al costat de la famosa Nueva dimensión. I aquest artificial no és menys famós ja que sorteja la panxa de forma diagonal d’una manera espectacular. I a més, ara està acabada de reequipar. Així que fem l’artifo corrent i l’empalmem amb el següent llarguet fissura-rapel-cova. La fissura està un poc humida però es deixa fer relativament bé. Fa unes hores, una cordada per davant de nosaltres no ha pogut pujar per ella per que no tenien els friends adequats (està desequipada). Ho han resolt fent un rapel pendular. Nosaltres acabem la via pel típic últim llarg herbós i ens apareix a l’altra banda un paissatge boirós i ventós que li dóna un aspecte alpí a una paret a la vora de la mar una tant irreal.
Cap. V Escala o rebenta.
Trotem fins l’avituallament, rehola a tots, bevem i fem càlculs: tenim encara ganes, poc menys de dues hores i necessitem alguns punts més, almenys 11 per empatar amb els segons. Però els primers estan massa avançats i no podrem passar-los. Sembla que de moment quedem tercers fem o no fem res més. Tenim gana d’escalar i anem darrere de la familia madrilenya Rubayos, en la Valencians. En un mal moment em decidisc pel diedre de la Polvos mágicos que resulta estar esbarós (com normalment) i molt polsos i terrós (el dia anterior havien estat “d’obres” en la part de dalt). No puc passar bé, utilitze fins i tots una cinta rígida i arribe a la reunió amb ganes d’abandonar i xarrar amb els amics que estan baix mirant-nos no sé si amb enveja o amb resignació. Miquel no ho acaba d’entendre però accepta la meua decisió i rapelem. S’ha acabat el rally. No ha estat malament. Tornem al port replegant les cintes marcadores de la senda i…
… I després de les xarrades entre companys, amics, coneguts i desconeguts, després del sopar i beure, després dels homenatges i entrega de premis, torne a casa amb Rafa, Albert i amb una corda de regal, comentant detalls del dia entre tancades d’ull pel cansament. I ara escric per recordar i contar-vos com ho vaig sentir. Guillem. Salut!
Entradas (RSS)